ActiFolio: Lliurament de l'activitat 3
Lliurament de l’activitat 3
En aquest últim registre he volgut fixar-me en el pont de les Arcades, que uneix Móra la Nova i Móra d’Ebre, dos poblacions històriques amb una certa rivalitat. M’he interessat per aquest pont perquè és una estructura que fa visible una idea molt clara de límit i frontera, però no des de la separació absoluta, sinó des de la possibilitat de connexió. El pont no elimina la distància entre dues poblacions i tampoc fa desaparèixer el riu, sinó que permet travessar-lo i transforma aquesta separació en un espai de pas, relació i continuïtat.
Aquesta imatge em fa pensar que les fronteres no només funcionen com a barreres, sinó també com a espais intermedis que poden posar en contacte realitats diferents. En aquest sentit, Yáñez Canal (2018) planteja que els límits també poden ser llocs de trànsit i de relació, on es desborden oposicions simples i apareixen noves formes d’entendre l’espai. Aquesta idea em sembla especialment adequada per llegir el pont, ja que no és només una infraestructura funcional, sinó també un element que resignifica el territori.
A més, Llorca (2017) defensa que el territori no es defineix únicament per les seves delimitacions físiques, sinó també per la manera com és percebut i habitat. Per això, aquesta fotografia no mostra només un pont, sinó una manera concreta d’entendre el lloc: com un espai que connecta, articula moviments i dona forma a la relació entre dues bandes. Finalment, la fotografia em permet convertir un element quotidià en una observació més conscient, en la línia del que assenyalen Mata Codesal et al. (2018) sobre la imatge com a eina de reflexió crítica i de construcció de significat.
https://docs.google.com/document/d/1mDXhD-8wihV8onOwJByLOVY_zzfmb50CjzhTHqHLy6s/edit?usp=sharing
Ara que s’ha encetat la temporada de sortides en piragua pel riu Ebre, he aprofitat per fer aquesta fotografia des del kayak. Com he comentat en més d’una ocasió, sóc Móra la Nova i considero que tenim la sort de viure en un entorn on el riu forma part del paisatge quotidià i, al mateix temps, permet dur a terme activitats com aquesta. En el meu cas la relació amb el riu no és només puntual, ja que també hi estic vinculat com a monitor de piragua. Això fa que no el miri només des de fora, des de la riba, sinó també des de dins, en moviment i des de l’experiència.
Aquest registre connecta amb el fil conductor dels anteriors perquè el riu es pot entendre clarament com un espai de límit i de frontera. Però aquí m’interessa sobretot destacar la idea d’alteritat. Tot i que l’Ebre forma part del mateix poble i és un espai compartit, no tothom el viu ni l’habita de la mateixa manera. Per a algunes persones és només paisatge; per a d’altres, espai de pas, de feina o d’oci. Accedir-hi des d’una piragua implica unes condicions concretes: coneixement, pràctica, seguretat, temps i confiança. Per això, la imatge també em fa pensar que l’accés al territori no és igual per a tothom.
Aquesta lectura encaixa amb el que plantegen Kremer et al. (2018) quan expliquen que les fronteres no només funcionen com a barreres, sinó també com a ponts, i que és precisament en aquests espais de contacte on es fan visibles les diferències i les desigualtats. També Llorca (2017) defensa que el territori no és només una delimitació física, sinó una construcció de sentit vinculada a la percepció i en la manera com l’habitem. Finalment, Mata Codesal et al. (2018) assenyalen que la fotografia pot funcionar com a narració d’experiències i com a desencadenant de reflexió crítica. En aquest cas, la imatge no només documenta una activitat al riu, sinó que em permet pensar el riu Ebre com un entre-lloc: un espai compartit, però desigualment viscut.
https://docs.google.com/document/d/18Bn_Vpcg_BcqsoIVXHTsPDt2gB29dMokXD4e5Yzh5U8/edit?usp=sharing
En aquest quart registre he volgut fixar-me en el mur principal d’entrada al poliesportiu de Móra la Nova. El mur manté la seva condició de frontera física, però adquireix un significat diferent. Deixa de ser només un element que delimita un recinte i es converteix en una superfície que representa i dona identitat a un espai molt viu del poble.
El mural, realitzat per un artista local format a l’Escola d’Arts de Móra la Nova, reforça aquesta idea de pertinença. No és una imatge anònima, sinó una intervenció que neix del mateix context i retorna al poble en forma de cultura visual. A més, el fet que la representació artística sigui femenina em sembla especialment rellevant, perquè dona visibilitat a la dona dins l’esport i amplia les formes habituals de representació en l’espai públic.
Aquest registre m’ha fet pensar que les imatges no són neutres, sinó que construeixen maneres de mirar i de reconèixer-nos en l’espai. En aquest cas, el mur del poliesportiu no només decora, sinó que transforma l’entrada en un lloc de reconeixement col·lectiu. La fotografia, a més, m’ha permès documentar aquesta realitat i convertir-la en un punt de partida per reflexionar sobre el seu significat. Així, aquest mural converteix un límit arquitectònic en un punt de trobada entre art, esport, comunitat i pertinença, en sintonia amb la idea d’“entre-lloc” com a espai que també connecta significats i identitats.
Per dur a terme aquest tercer registre, he volgut representar un límit menys visible, però molt present al meu poble, com és la diferència entre el casc antic i la zona urbana moderna de la població. He fet dues fotografies de l’entorn quotidià, a Móra la Nova, i les he unit en un mateix collage. A la part superior podem observar el casc antic en blanc i negre, on s’aprecia un carrer força estret i les cases i edificis antics, mentre que a la part inferior, s’aprecia una zona més nova, amb un carrer ampli i cases modernes.
Aquesta edició de les fotografies no és casual. El blanc i negre, reforça la idea de passat i memòria, mentre que el color representa el present. D’aquesta manera, la imatge no només documenta dos espais diferents, sinó que construeix un relat sobre el pas del temps i les transformacions del poble.
Segons Mata et al. (2018), la fotografia pot funcionar com una eina per narrar experiències i generar reflexió crítica. En aquest cas, la imatge actua com a llenguatge visual que em permet pensar el meu propi entorn i fer visibles aquestes diferències que sovint passen desapercebudes.
A més, aquest contrast es pot entendre com un “entre-lloc”, un espai de tensió entre dues realitats que conviuen, però que no són iguals. Tal com planteja Yáñez Canal (2018), aquests espais “entre-mig” no separen, simplement, sinó que connecten i posen en relació diferents identitats, formes de vida i maneres d’habitar el territori.
Aquest tercer registre té punts de connexió amb els anteriors, ja que continua explorant els límits del meu poble. Si els registres anteriors els límits eren físics o bé sonors, aquí esdevenen socials i simbòlics, mostrant com un mateix lloc pot contenir realitats molt diferents.
Referències bibliogràfiques:
- Mata Codesal, D., Pereira, S., Maiztegui-Oñate, C., Ulloa Chevez, E., Esesumaga, E., & López del Molino, A. (2018). Con la cámara a cuestas: Aportaciones de la fotografía en procesos participativos de investigación-intervención.
- Yáñez Canal, C. (Ed.). (2018). Entre-lugares de las culturas. Universidad Nacional de Colombia.
Pensant aquest segon registre de l’activitat 3, m’he fixat en un element del dia a dia de la meva població que sovint passa molt desapercebut, els altaveus del pregó municipal. He fet un dibuix propi del carrer on visc, amb la finalitat de representar no només l’espai físic que és el carrer, sinó també la manera com aquest és percebut. El dibuix l’he convertit en format vídeo, ja que hi he incorporat un àudio d’aproximadament un minut en el qual se sent el pregó habitual, realitzat un dia entre setmana a la vesprada.
He pres la decisió de dibuixar aquest espai en lloc d’utilitzar directament la fotografia, pel fet que d’aquesta manera respon a la voluntat d’interpretar la realitat. A través del dibuix he pogut destacar l’altaveu com a element central i fer visibles les ones sonores mitjançant línies corbes, que aquestes representen la propagació del so del pregó. Aquest recurs em permet connectar directament la imatge amb l’àudio, on el pregó no s’escolta de manera completament nítida, sinó que es barreja amb els sons habituals del carrer com ara els cotxes, persones, l’aire o els animals.
A partir d’aquest segon registre, he començat a entendre el pregó com una forma de límit sonor invisible. Tot i ser una veu pública que s’adreça a tots els habitants de la població de Móra la Nova, la seva recepció no és homogènia. En primer lloc, no tothom el percep ni l’entén de la mateixa manera, ja que pot generar dificultats en població nouvinguda. En segon lloc, pot quedar fora de l’abast de persones amb dificultats d’audició o bé, perdre intensitat en zones més apartades de la zona urbana. Això posa en evidència que l’espai públic no és igual per a tothom.
Aquest registre connecta amb el primer, dedicat a l’estació i al pas a nivell, ja que en ambdós casos exploro la idea de límit dins del poble. Si en el primer registre la frontera era física i visible, en aquest segon el límit és sonor, intangible i variable. Tal com assenyala Llorca (2017), el paisatge sonor forma part de la identitat dels llocs i condiciona la manera com els habitem. En aquest cas, el pregó no només informa, sinó que construeix comunitat i, alhora, possibles exclusions.
Referències bibliogràfiques:
Llorca, J. [Joaquín]. (2017). Paisaje sonoro y territorio. El caso del barrio San Nicolás en Cali, Colombia. Revista INVI, 32(89), 9–59.
Aquest primer registre audiovisual que he realitzat, ens hem de situar a l’estació de tren de Móra la Nova, concretament dins l’estació i també, al pas a nivell que travessa el poble. L’estació és un espai que forma part del dia a dia de moltes persones, adolescents per anar a estudiar a la ciutat, adults per anar a treballar, entre d’altres… El pas a nivell, connecta dues zones del municipi i actua com un punt de pas habitual. Tanmateix, durant el moment de la gravació, a causa dels problemes actuals a les vies, no hi circulaven trens. Aquesta situació genera una escena particular: un lloc que normalment està associat al moviment i al trànsit, apareix completament buit i silenciosa.
Aquesta absència d’activitat ferroviària, també es percep en l’àmbit sonor. En el vídeo es pot observar com el silenci domina l’espai i permet sentir sons que habitualment passen desapercebuts, com el cant dels ocells o altres sons de la natura. Aquest canvi fa que l’espai es percebi d’una manera diferent. Allò que normalment seria un lloc de pas es converteix en un espai tranquil, gairebé contemplatiu.
Aquesta experiència es pot relacionar amb la idea de paisatge sonor, que entén el so com una part essencial de la manera com percebem els espais. Els sons formen part de la identitat d’un lloc i influeixen en la manera com el vivim. Tal com assenyala Llorca (2017), el so actua com un element que connecta el territori amb la percepció de les persones i contribueix a configurar la nostra experiència dels espais urbans.
A més, el pas a nivell també funciona com una frontera física dins del poble, ja que separa la part superior i la part inferior de Móra la Nova. Aquest registre permet observar com un espai quotidià pot revelar diferents dimensions del territori quan s’analitza amb més atenció.
A continuació, us deixo el vídeo en aquesta entrada i l’enllaç a la meva carpeta del Drive compartida amb tots vosaltres!
Salutacions,
Sergi Benaiges.
Referències bibliogràfiques:
Llorca, J. [Joaquín]. (2017). Paisaje sonoro y territorio. El caso del barrio San Nicolás en Cali, Colombia. Revista INVI, 32(89), 9–59.
https://drive.google.com/drive/folders/12eHtXoOlN7LEiN4CBnt6YM2cCtoOYwU6
Aquest és un espai de treball personal d'un/a estudiant de la Universitat Oberta de Catalunya. Qualsevol contingut publicat en aquest espai és responsabilitat del seu autor/a.