Ara que s’ha encetat la temporada de sortides en piragua pel riu Ebre, he aprofitat per fer aquesta fotografia des del kayak. Com he comentat en més d’una ocasió, sóc Móra la Nova i considero que tenim la sort de viure en un entorn on el riu forma part del paisatge quotidià i, al mateix temps, permet dur a terme activitats com aquesta. En el meu cas la relació amb el riu no és només puntual, ja que també hi estic vinculat com a monitor de piragua. Això fa que no el miri només des de fora, des de la riba, sinó també des de dins, en moviment i des de l’experiència.
Aquest registre connecta amb el fil conductor dels anteriors perquè el riu es pot entendre clarament com un espai de límit i de frontera. Però aquí m’interessa sobretot destacar la idea d’alteritat. Tot i que l’Ebre forma part del mateix poble i és un espai compartit, no tothom el viu ni l’habita de la mateixa manera. Per a algunes persones és només paisatge; per a d’altres, espai de pas, de feina o d’oci. Accedir-hi des d’una piragua implica unes condicions concretes: coneixement, pràctica, seguretat, temps i confiança. Per això, la imatge també em fa pensar que l’accés al territori no és igual per a tothom.
Aquesta lectura encaixa amb el que plantegen Kremer et al. (2018) quan expliquen que les fronteres no només funcionen com a barreres, sinó també com a ponts, i que és precisament en aquests espais de contacte on es fan visibles les diferències i les desigualtats. També Llorca (2017) defensa que el territori no és només una delimitació física, sinó una construcció de sentit vinculada a la percepció i en la manera com l’habitem. Finalment, Mata Codesal et al. (2018) assenyalen que la fotografia pot funcionar com a narració d’experiències i com a desencadenant de reflexió crítica. En aquest cas, la imatge no només documenta una activitat al riu, sinó que em permet pensar el riu Ebre com un entre-lloc: un espai compartit, però desigualment viscut.
En aquest quart registre he volgut fixar-me en el mur principal d’entrada al poliesportiu de Móra la Nova. El mur manté la seva condició de frontera física, però adquireix un significat diferent. Deixa de ser només un element que delimita un recinte i es converteix en una superfície que representa i dona identitat a un espai molt viu del poble.
El mural, realitzat per un artista local format a l’Escola d’Arts de Móra la Nova, reforça aquesta idea de pertinença. No és una imatge anònima, sinó una intervenció que neix del mateix context i retorna al poble en forma de cultura visual. A més, el fet que la representació artística sigui femenina em sembla especialment rellevant, perquè dona visibilitat a la dona dins l’esport i amplia les formes habituals de representació en l’espai públic.
Aquest registre m’ha fet pensar que les imatges no són neutres, sinó que construeixen maneres de mirar i de reconèixer-nos en l’espai. En aquest cas, el mur del poliesportiu no només decora, sinó que transforma l’entrada en un lloc de reconeixement col·lectiu. La fotografia, a més, m’ha permès documentar aquesta realitat i convertir-la en un punt de partida per reflexionar sobre el seu significat. Així, aquest mural converteix un límit arquitectònic en un punt de trobada entre art, esport, comunitat i pertinença, en sintonia amb la idea d’“entre-lloc” com a espai que també connecta significats i identitats.
Per dur a terme aquest tercer registre, he volgut representar un límit menys visible, però molt present al meu poble, com és la diferència entre el casc antic i la zona urbana moderna de la població. He fet dues fotografies de l’entorn quotidià, a Móra la Nova, i les he unit en un mateix collage. A la part superior podem observar el casc antic en blanc i negre, on s’aprecia un carrer força estret i les cases i edificis antics, mentre que a la part inferior, s’aprecia una zona més nova, amb un carrer ampli i cases modernes.
Aquesta edició de les fotografies no és casual. El blanc i negre, reforça la idea de passat i memòria, mentre que el color representa el present. D’aquesta manera, la imatge no només documenta dos espais diferents, sinó que construeix un relat sobre el pas del temps i les transformacions del poble.
Segons Mata et al. (2018), la fotografia pot funcionar com una eina per narrar experiències i generar reflexió crítica. En aquest cas, la imatge actua com a llenguatge visual que em permet pensar el meu propi entorn i fer visibles aquestes diferències que sovint passen desapercebudes.
A més, aquest contrast es pot entendre com un “entre-lloc”, un espai de tensió entre dues realitats que conviuen, però que no són iguals. Tal com planteja Yáñez Canal (2018), aquests espais “entre-mig” no separen, simplement, sinó que connecten i posen en relació diferents identitats, formes de vida i maneres d’habitar el territori.
Aquest tercer registre té punts de connexió amb els anteriors, ja que continua explorant els límits del meu poble. Si els registres anteriors els límits eren físics o bé sonors, aquí esdevenen socials i simbòlics, mostrant com un mateix lloc pot contenir realitats molt diferents.
Mata Codesal, D., Pereira, S., Maiztegui-Oñate, C., Ulloa Chevez, E., Esesumaga, E., & López del Molino, A. (2018). Con la cámara a cuestas: Aportaciones de la fotografía en procesos participativos de investigación-intervención.
Yáñez Canal, C. (Ed.). (2018). Entre-lugares de las culturas. Universidad Nacional de Colombia.
Pensant aquest segon registre de l’activitat 3, m’he fixat en un element del dia a dia de la meva població que sovint passa molt desapercebut, els altaveus del pregó municipal. He fet un dibuix propi del carrer on visc, amb la finalitat de representar no només l’espai físic que és el carrer, sinó també la manera com aquest és percebut. El dibuix l’he convertit en format vídeo, ja que hi he incorporat un àudio d’aproximadament un minut en el qual se sent el pregó habitual, realitzat un dia entre setmana a la vesprada.
He pres la decisió de dibuixar aquest espai en lloc d’utilitzar directament la fotografia, pel fet que d’aquesta manera respon a la voluntat d’interpretar la realitat. A través del dibuix he pogut destacar l’altaveu com a element central i fer visibles les ones sonores mitjançant línies corbes, que aquestes representen la propagació del so del pregó. Aquest recurs em permet connectar directament la imatge amb l’àudio, on el pregó no s’escolta de manera completament nítida, sinó que es barreja amb els sons habituals del carrer com ara els cotxes, persones, l’aire o els animals.
A partir d’aquest segon registre, he començat a entendre el pregó com una forma de límit sonor invisible. Tot i ser una veu pública que s’adreça a tots els habitants de la població de Móra la Nova, la seva recepció no és homogènia. En primer lloc, no tothom el percep ni l’entén de la mateixa manera, ja que pot generar dificultats en població nouvinguda. En segon lloc, pot quedar fora de l’abast de persones amb dificultats d’audició o bé, perdre intensitat en zones més apartades de la zona urbana. Això posa en evidència que l’espai públic no és igual per a tothom.
Aquest registre connecta amb el primer, dedicat a l’estació i al pas a nivell, ja que en ambdós casos exploro la idea de límit dins del poble. Si en el primer registre la frontera era física i visible, en aquest segon el límit és sonor, intangible i variable. Tal com assenyala Llorca (2017), el paisatge sonor forma part de la identitat dels llocs i condiciona la manera com els habitem. En aquest cas, el pregó no només informa, sinó que construeix comunitat i, alhora, possibles exclusions.
Referències bibliogràfiques:
Llorca, J. [Joaquín]. (2017). Paisaje sonoro y territorio. El caso del barrio San Nicolás en Cali, Colombia. Revista INVI, 32(89), 9–59.
Aquest primer registre audiovisual que he realitzat, ens hem de situar a l’estació de tren de Móra la Nova, concretament dins l’estació i també, al pas a nivell que travessa el poble. L’estació és un espai que forma part del dia a dia de moltes persones, adolescents per anar a estudiar a la ciutat, adults per anar a treballar, entre d’altres… El pas a nivell, connecta dues zones del municipi i actua com un punt de pas habitual. Tanmateix, durant el moment de la gravació, a causa dels problemes actuals a les vies, no hi circulaven trens. Aquesta situació genera una escena particular: un lloc que normalment està associat al moviment i al trànsit, apareix completament buit i silenciosa.
Aquesta absència d’activitat ferroviària, també es percep en l’àmbit sonor. En el vídeo es pot observar com el silenci domina l’espai i permet sentir sons que habitualment passen desapercebuts, com el cant dels ocells o altres sons de la natura. Aquest canvi fa que l’espai es percebi d’una manera diferent. Allò que normalment seria un lloc de pas es converteix en un espai tranquil, gairebé contemplatiu.
Aquesta experiència es pot relacionar amb la idea de paisatge sonor, que entén el so com una part essencial de la manera com percebem els espais. Els sons formen part de la identitat d’un lloc i influeixen en la manera com el vivim. Tal com assenyala Llorca (2017), el so actua com un element que connecta el territori amb la percepció de les persones i contribueix a configurar la nostra experiència dels espais urbans.
A més, el pas a nivell també funciona com una frontera física dins del poble, ja que separa la part superior i la part inferior de Móra la Nova. Aquest registre permet observar com un espai quotidià pot revelar diferents dimensions del territori quan s’analitza amb més atenció.
A continuació, us deixo el vídeo en aquesta entrada i l’enllaç a la meva carpeta del Drive compartida amb tots vosaltres!
Salutacions,
Sergi Benaiges.
Referències bibliogràfiques: Llorca, J. [Joaquín]. (2017). Paisaje sonoro y territorio. El caso del barrio San Nicolás en Cali, Colombia. Revista INVI, 32(89), 9–59.
Actualment, quan faig una mirada crítica cap a la meva relació amb les arts, la qual ha estat marcada pel consum musical quotidià i per la fotografia com a principal espai de creació, observo que no és una construcció espontània, sinó que és el resultat d’un recorregut educatiu concret, d’experiències escolars aparentment neutres però profundament configuradores. Fer aquesta anàlisi de la meva educació artística, m’ha permès identificar com determinades pràctiques, absències i jerarquies implícites han condicionat la meva manera d’entendre l’art i el lloc que ocupa en el meu dia a dia.
Primària: produir, decorar, celebrar: Durant l’etapa meva en l’educació primària, la plàstica era una assignatura present, però no central ni contundent en el dia a dia. Recordo treballar amb pintures, fer murals per decorar l’escola o bé, preparar manualitats vinculades a festivitats concretes del centre. A més a més, era una assignatura pràctica, amb un resultat visible i sovint col·lectiu. L’aprenentatge era competencial, ja que el producte final tenia molta importància, és a dir, que el mural quedés bonic, que el treball estigués polit i que d’aquesta manera servís per decorar el passadís o l’aula.
Fent memòria, no recordo haver reflexionat gaire sobre el que fèiem en aquesta assignatura. No analitzàvem imatges, no parlàvem de referents artístics ni debatíem el significat de les produccions fetes. L’art apareixia com una activitat manual i creativa, però desvinculada del pensament crític. Amb el temps entenc que aquesta manera de treballar situava l’educació artística en una dimensió principalment productiva i decorativa.
L’assignatura de música, en canvi, la recordo amb una càrrega emocional més forta. Tocàvem la flauta, instruments senzills de percussió i preparàvem cançons per als festivals de Nadal o final de curs. Era una assignatura divertida, col·lectiva i associada a moments d’il·lusió. Recordo els nervis abans d’actuar, les rialles amb els companys, la satisfacció després del festival. Tot i així, també aquí la música estava fortament vinculada a l’espectacle i a la celebració. Era important en el moment de la representació, però no necessàriament com a espai d’anàlisi o comprensió cultural. No recordo haver reflexionat sobre les lletres, sobre els gèneres musicals o sobre el context de les cançons que interpretàvem.
Amb el temps, m’adono que en ambdós casos hi havia una jerarquia implícita molt clara. La plàstica i la música eren assignatures presents, però amb menys hores, menys pressió acadèmica i menys pes en l’avaluació global. Sense que ningú ho verbalitzés, el missatge era evident: eren importants per al clima escolar i per a la cohesió del grup, però no ocupaven el mateix lloc que les assignatures considerades “fonamentals”.
Secundària: esforç sense consolidació d’identitat: L’etapa de l’ESO, que la tinc més present, recordo que vaig continuar amb Visual i Plàstica fins a segon curs, però només una hora setmanal. Considero personalment que aquesta limitació temporal reforçava encara més la percepció que tenia que aquest àmbit artístic era més secundari. He de dir que el dibuix sempre m’ha costat, ja que no em sentia especialment hàbil, però tampoc em rendia. Era probablement l’assignatura en què més m’esforçava perquè sabia que no era el meu punt fort. No em considero una persona que s’hagi sentit fluixa en art, però tampoc un especialista. Solia moure’m en una zona intermèdia, sense una identitat artística consolidada. Aquesta experiència, aparentment neutra, té conseqüències. Si durant anys no et perceps com a especialment competent en un llenguatge artístic, és fàcil que acabis situant-te en un rol més passiu respecte a ell.
Quan vaig iniciar tercer d’ESO, l’assignatura va desaparèixer i considero que no vaig sentir que perdia un espai imprescindible. Aquesta indiferència és significativa ja que l’educació artística no havia estat construïda com una eina essencial per interpretar el món, sinó com una matèria complementària.
Absències que també eduquen: Tal como bé parlo de la meva trajectòria en l’educació artística, considero que és tan important com el que vaig viure és el que no vaig viure. Durant la meva etapa com a estudiant, no recordo haver analitzat imatges des d’una perspectiva crítica, ni haver debatut sobre el paper social i quin impacte tenia l’art, ni haver connectat les pràctiques artístiques amb qüestions culturals o polítiques de l’època. A més, tampoc recordo una relació constant amb institucions artístiques com museus o teatres. Si que és cert que, alguna excursió vam fer en museus i teatres per Barcelona especialment. Però després d’aquestes visites, no s’hi tornava a parlar més a l’aula els dies posteriors.
Aquestes absències no són anecdòtiques. Si l’art no es presenta com un espai de pensament, és difícil que l’alumnat el percebi com una eina per comprendre la realitat. La meva experiència escolar em va transmetre una idea d’art vinculada a la producció manual, a la celebració col·lectiva i a la creativitat expressiva, però no necessàriament al qüestionament o a la interpretació crítica.
Aquesta manera d’entendre l’art pot explicar per què, durant molts anys, m’he situat principalment com a consumidor cultural i no pas com a creador. Escolto música cada dia, miro sèries, consumeixo imatges a través de dispositius digitals. Però durant molt de temps no m’havia percebut com a productor actiu de cultura.
Fora de l’escola: la fotografia com a espai d’autoria: L’amor per la fotografia apareix més tard, fora de l’àmbit escolar, i té un component familiar força important. El meu pare sempre ha tingut passió per la fotografia i per fer vídeos, sovint sempre que fèiem escapades familiars tenia la càmera a les mans. A casa sempre hi ha hagut càmeres, fins i tot, a dia d’avui, en fem col·lecció. Aquesta presència constant ha normalitzat la imatge com a part del meu entorn. Quan faig fotos per mi mateix, considero que no parteixo d’una tècnica acadèmica estricta, sinó d’una mirada. A diferència del dibuix, en la fotografia no sento que parteixo del no-res. Parteixo d’una realitat que ja existeix i que jo decideixo enquadrar i fer-la al meu estil. L’edició digital que hi faig posteriorment, em permet reinterpretar allò que he capturat, com ara; ajustar llum, color i composició entre d’altres aspectes. Aquest procés em dona una sensació d’autoria que no havia experimentat amb la mateixa intensitat en l’etapa escolar.
Amb la fotografia per primera vegada em sento productor, i no només un simple espectador. La fotografia es converteix en un espai de passió i construcció d’identitat. Tot i això, també és cert que aquesta producció està fortament mediatitzada pel dispositiu digital i per les dinàmiques de les xarxes socials. La meva creació no és desvinculada del context cultural contemporani.
Comprendre la pròpia trajectòria per repensar el futur: Pensar, entendre i revisar la meva educació artística m’ha fet veure que la meva identitat cultural actual és fruit d’un model educatiu on l’art era present però no central, productiu però no crític, festiu però no analític. Aquesta experiència no ha estat negativa, però sí limitada en determinats aspectes.
Si no analitzo la meva trajectòria artística, és fàcil reproduir-la de manera inconscient en la meva futura pràctica docent. Si l’art ocupava un lloc secundari en la meva escolaritat, podria acabar situant-lo també en un segon pla en la meva futura aula. Aquesta presa de consciència considero que és plenament rellevant.
Al mateix temps, el fet d’haver trobat en la fotografia un espai de producció i autoria mostra que la relació amb l’art pot transformar-se quan es dona marge a la mirada personal i al procés, no només al resultat final. Potser el repte com a futur docent és precisament ampliar el model que vaig viure: mantenir la dimensió expressiva i comunitària de l’art, però incorporar-hi també una mirada crítica i reflexiva que permeti entendre’l com una eina per interpretar la cultura visual i sonora que ens envolta.
Aquesta reconstrucció autobiogràfica que us he explicat, no és només un exercici de memòria, sinó un pas necessari per construir una identitat docent deliberada. Entendre d’on vinc és imprescindible per decidir cap a on vull anar.
A continuació, podreu observar el mapa que he elaborat per poder visualitzar de forma visual quines són les meves pràctiques culturals i artístiques, com també les absències que hi apareixen. El mapa té de títol: la meva identitat artística i cultural.
Espero que us agradi!
(Aquesta publicació s’ha generat automàticament i la pot veure tothom)
Hola!
si llegeixes això és que ja tens activat el teu propi Folio, el portafolis amb tecnologia WordPress on podràs publicar no només tot allò que vulguis sobre tu i els teus projectes propis sinó també les PACs i activitats de les teves assignatures al llarg dels estudis.
Aquest és un espai de treball personal d'un/a estudiant de la Universitat Oberta de Catalunya. Qualsevol contingut publicat en aquest espai és responsabilitat del seu autor/a.